El català, religió d'Estat

El català és la llengua pròpia de Catalunya i la singularitza com a poble.

Llei 1/1998 de política lingüística del Parlament de Catalunya, Artícle 2.

Aquesta bajanada anacrònica és el dogma fonamental del règim que impera a aquest racó del món. Em recorda moltíssim en la seva sintetització a allò de no hi ha més déu que Alà i Mahoma és el seu profeta. Efectivament, el nacionalisme governant es comporta com una religió, com una religió d'Estat, que són les més perilloses. Aquest tipus de religió d'Estat, les nacionalistes, van sorgir al segle XIX i la segona guerra mundial va significar la seva derrota teòrica final. La sobirania no es fonamenta en suposades singularitats de corpus ètnics, totalment arbitraris.

Una llengua no singularitza a ningú, de fet, tothom en fa servir alguna que altre. I de llengües regionals n'hi ha a tot arreu. De fet, el més inusual és un estat que correspongui exactament a un àrea lingüística. No n'hi ha enlloc. El que sí està molt estès és que al territori nacional, és a dir, el que la seva administració li correspon a un Estat, una llengua comuna que coneixen tots els ciutadans com a mer instrument establert per la història i aquesta a Espanya és indudablement el castellà, coneguda per la totalitat dels espanyols.

El que sí és veritablement singular és la discusió que genera a aquest regne el paper d'aquesta llengua. No succeeix enlloc. No és una qüestió lingüística ni ètnica, ni de bon tros, sinó de repartiment del poder. És senzillament una estratègia per a mantenir una preeminència social i de control del poder i això és un fet diferencial específicament espanyol, no pas ètnic ni lingüístic. L'ús del català i el basc, els nuclis fonamentals d'aquesta qüestió, trascendeix les fronteres espanyoles, però l'obsessió ètnico-lingüística no arriba als altres països, ni de bon tros. De fet, l'euskera està més arrelat a la vessant francesa que a la espanyola. Quina és la diferència, doncs? Que a la vessant francesa no existeix un nucli industrial com Bilbao.

És, al cap i a la fi, una mera qüestió d'història de les lluites polítiques espanyoles, una qüestió purament espanyola. El que ens hem de plantejar és si aquestes qüestions ens porten algun profit als ciutadans. Més aviat no, al contrari, genera unes tensions absurdes, uns dogmes perillosos, i, en general, una distracció estúpida dels veritables reptes d'una societat.