Falsos demòcrates

Trobo que a aquest país li cal molta pedagogia. No es coneix el veritable sentit de les paraules, especialment de les importants. Parlo, per exemple, de la democràcia. Aquest nois de Reagrupament, sense anar més lluny, pretenen predicar la democràcia, guaita, sense practicar-la i això vol dir deshonrar-la. Resulta al cap i a la fi un exercici de cinisme. Democràcia vol dir, davant de tot, pluralisme, respecte a les idees diferents i la foto ens demostra que no ho practiquen. Dubto molt que a cap militant de Ciutadans se li passi pel cap fer exactament el que fan ells, pel què sembla, insistentment.

A banda de no practicar-la, aquesta gent té una visió peculiar de la democràcia, del tot inimaginable a la resta del món: una democràcia sense estat de dret, una visió de la democràcia que no respecta l'estat de dret i que representa el populisme més perillós. La imatge és d'allò més ilustrativa.

Estimar-se una llengua

Una religió com la nacionalista planteja sentiments veritablement estrambòtics. A Catalunya és molt fàcil sentir solemnes declaracions d'amor a la llengua catalana. No les trobaràs enlloc més. És inimaginable sentir a un vallisoletà parlar de com s'estima el castellà o un paraguaià el guaraní, per a posar un parell d'exemples aleatoris. Els éssers humans acostumem a estimar les persones, família, amics, la xiqueta... Però amb una llengua sembla una declaració forçada d'amor, més aviat, recorda aquestes declaracions hipòcrites que també acostumem a fer els éssers humans. Sembla més natural que t'agradi una llengua, que t'estimis fer un bon servei de la teva llengua, per una qüestió de bona expressió, però un amor apassionat com el de Tristany i Isolda, sembla exagerat, especialment perquè acostumen a ser habituals aquestes solemnes declaracions en persones que no tenen especial cura en l'ús d'aquesta llengua.

Pretenen, a més a més, fer veure que aquest particular sentiment és generalitzat a Catalunya. Hi ha qui cau en el parany, però és una absoluta mentida. Si fos una veritat, si més no, aproximada, a Catalunya no caldria cap mena de subvenció ni imposició per a fomentar l'ús social del català. Publicar en català seria del tot rentable. De fet a moltes parts del món es publiquen diaris en llengües minoritàries sense cap mena d'ajut perquè hi ha una demanda, perquè efectivament hi ha gent que té veritable interés en rebre aquestes manifestacions culturals en aquestes determinades llengües i estan perfectament disposats a pagar-ho. A Catalunya això no passa, a la gent realment tant se li en dóna la llengua, ans el contrari, s'estima més rebre la informació, ves per on, en castellà.

La qüestió no és ni de bon tros l'amor a la llengua. És quelcom menys inocent. Es tracta més aviat d'un acte de vassallatge al ordre establert catalanista, és a dir, una prostitució de la llengua catalana molt indigna. A mi m'agrada el català, de fet com altres llengües com el castellà, per això m'agrada sentir-lo ric gramaticalment, lèxicament, fonèticament i no pas el postís que potencia el catalanisme a força de fomentar, com diuen, el seu ús social, a força d'imposar-lo a gent que ni en sap ni li ve de gust saber-ne gaire i acaba fent un pobre maquillatge del castellà. Això és el que volen, que tothom pase por el aro, malgrat difondre una llengua catalana pobra, sense ànima, sense cap mena de valor. Si es tracta de perservar una riquesa lingüística, si us plau, deixin d'imposar el català.

El català, religió d'Estat

El català és la llengua pròpia de Catalunya i la singularitza com a poble.

Llei 1/1998 de política lingüística del Parlament de Catalunya, Artícle 2.

Aquesta bajanada anacrònica és el dogma fonamental del règim que impera a aquest racó del món. Em recorda moltíssim en la seva sintetització a allò de no hi ha més déu que Alà i Mahoma és el seu profeta. Efectivament, el nacionalisme governant es comporta com una religió, com una religió d'Estat, que són les més perilloses. Aquest tipus de religió d'Estat, les nacionalistes, van sorgir al segle XIX i la segona guerra mundial va significar la seva derrota teòrica final. La sobirania no es fonamenta en suposades singularitats de corpus ètnics, totalment arbitraris.

Una llengua no singularitza a ningú, de fet, tothom en fa servir alguna que altre. I de llengües regionals n'hi ha a tot arreu. De fet, el més inusual és un estat que correspongui exactament a un àrea lingüística. No n'hi ha enlloc. El que sí està molt estès és que al territori nacional, és a dir, el que la seva administració li correspon a un Estat, una llengua comuna que coneixen tots els ciutadans com a mer instrument establert per la història i aquesta a Espanya és indudablement el castellà, coneguda per la totalitat dels espanyols.

El que sí és veritablement singular és la discusió que genera a aquest regne el paper d'aquesta llengua. No succeeix enlloc. No és una qüestió lingüística ni ètnica, ni de bon tros, sinó de repartiment del poder. És senzillament una estratègia per a mantenir una preeminència social i de control del poder i això és un fet diferencial específicament espanyol, no pas ètnic ni lingüístic. L'ús del català i el basc, els nuclis fonamentals d'aquesta qüestió, trascendeix les fronteres espanyoles, però l'obsessió ètnico-lingüística no arriba als altres països, ni de bon tros. De fet, l'euskera està més arrelat a la vessant francesa que a la espanyola. Quina és la diferència, doncs? Que a la vessant francesa no existeix un nucli industrial com Bilbao.

És, al cap i a la fi, una mera qüestió d'història de les lluites polítiques espanyoles, una qüestió purament espanyola. El que ens hem de plantejar és si aquestes qüestions ens porten algun profit als ciutadans. Més aviat no, al contrari, genera unes tensions absurdes, uns dogmes perillosos, i, en general, una distracció estúpida dels veritables reptes d'una societat.