divendres, 9 d’abril del 2010

Tot llegint Pla

"Procureu sostreure-us totalment a l'ambient parlamentarista que encara avui es respira, recordeu que no hem vingut a fer comèdia, sinó que hem vingut a tractar, en família, del bé de la pàtria. Prescindiu que sigui el més humild dels ací reunits el qui assenyali el perill; mireu si existeix i, si el trobeu, destruïu-lo; observeu que no tots els mals que afligeixen Catalunya provenen de la pèrdua de les seves llibertats; que a Catalunya, en treure-li la seva autonomia, li amputaren al mateix temps un gloriós conjunt d'institucions polítiques. No ens hem d'acontentar, doncs, de retormar-li les seves llibertats. No. Mentre existeixin entre nosaltres institucions que ens imposaren a la força, l'autonomia no serà perfecta; haurem trencat els lligams, però el país continuarà portant en la més alta manifestació de la sobirania, en la seva Constitució política, el segell del senyoriu foraster".

Aquestes darreres frases del discurs del senyor Prat de la Riba a Manresa són molt importants per a donar a entendre el sentit que donà a la seva política com a home de govern. Els joves i els qui no són tan joves, d'avui, diran, després d'haver llegit les ratlles que hem dedicat a aquesta peroració, que el discurs del senyor Prat és el d'un polític conservador, tradicionalista en el sentit literal de la paraula i carca cent per cent. El judici, al meu entendre, és justíssim. Ara, si hom posa en aquest judici algun sentit pejoratiu, la injustícia és notòria. Prat fou el que fou. Fou un home del seu temps. La història d'ahir, els homes d'ahir, no poden ésser ressuscitats amb la història d'avui, amb les idees d'avui, amb els homes d'avui.

Josep Pla, Homenots. Barcelona, Editorial Destino, 1968, pag.31-32.



Pla és considerat, amb tota justícia, com una persona conservadora. Tot i això tingué la perspicàcia de considerar el discurs de Prat de la Riba realitzat a les famoses Bases de Manresa de 1895 com a carca per a la mentalitat del seu temps, l'any 1967, que és quan va escriure aquestes línies. Resulta paradoxal o esgarrifador -no sabria dir quina de les dues exactament- que a hores d'ara, l'any 2010, el discurs de Prat de la Riba s'ens fa no només familiar, quotidià sinó propi de gent que pretén ser ben lluny de posicions conservadores, tradicionalistes o carques, i que, fins i tot, es consideren d'esquerres.

Té collons que sigui ni més ni menys Josep Pla, com un espectre 29 anys en acabat de la seva mort, qui li digui als polítics que governen aquest tros de terra l'any 2010 que són uns conservadors, tradicionalistes i carques anacrònics.