Anem cap el catañyol

Són moltes les veus que es queixen del català que se sent als mitjans de comunicació. N'estic totalment d'acord. Es difon un català sense ànima, pobre semànticament, sintàcticament i fonèticament. Els que s'estimen veritablement la llengua han d'estar molt alarmats. Això és produït per la política de procurar, peti qui peti, que tothom a Catalunya no faci servir una altra que no sigui el català. A un racó del món on la majoria de les persones tenen com a llengua materna el castellà, aquesta política ens porta irreversiblement a la mort del català tal i com el coneixem i el surgiment de quelcom nou que podem anomenar catañyol. És un fenòmen científic: els historiadors de les llengües ho anomenen els estrats d'una llengua.

Lògicament, aquesta política es du a terme en nom de la preservació del català. Ara bé, és un argument falaç, el que preten és fer servir el català com a eina de control social, circumstància prou vergonyosa, però que a més a més porta a la confusió a tota la gent de bona voluntat que dóna suport a aquestes mesures creient que és pel bé del català. El que s'ha de fomentar és que la gent parli el que li vingui de gust, és a dir, la llengua amb la que millor s'expressa. Ens assegurarem llavors que només es senti un català enriquidor i no es confongui amb una versió castellanitzada. Si es tracta de conservar la llengua de Pompeu Fabra com a patrimoni lingüístic, hem de procurar que només el parli qui se l'estima i no pas tothom forçadament.