Són moltes les veus que es queixen del català que se sent als mitjans de comunicació. N'estic totalment d'acord. Es difon un català sense ànima, pobre semànticament, sintàcticament i fonèticament. Els que s'estimen veritablement la llengua han d'estar molt alarmats. Això és produït per la política de procurar, peti qui peti, que tothom a Catalunya no faci servir una altra que no sigui el català. A un racó del món on la majoria de les persones tenen com a llengua materna el castellà, aquesta política ens porta irreversiblement a la mort del català tal i com el coneixem i el surgiment de quelcom nou que podem anomenar catañyol. És un fenòmen científic: els historiadors de les llengües ho anomenen els estrats d'una llengua.
Lògicament, aquesta política es du a terme en nom de la preservació del català. Ara bé, és un argument falaç, el que preten és fer servir el català com a eina de control social, circumstància prou vergonyosa, però que a més a més porta a la confusió a tota la gent de bona voluntat que dóna suport a aquestes mesures creient que és pel bé del català. El que s'ha de fomentar és que la gent parli el que li vingui de gust, és a dir, la llengua amb la que millor s'expressa. Ens assegurarem llavors que només es senti un català enriquidor i no es confongui amb una versió castellanitzada. Si es tracta de conservar la llengua de Pompeu Fabra com a patrimoni lingüístic, hem de procurar que només el parli qui se l'estima i no pas tothom forçadament.
dimecres, 3 de març del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
