Catalunya segrestada

Catalunya està segrestada per una colla de talibans què està fent servir la llengua per a construir un règim totalitari. Diuen que s'estimen la llengua però el que veritablement s'estimen és imposar, és fer palesa la seva ficció de que Catalunya és seva. Qui s'estima una llengua es dedica a conrear-la, no pas a imposar-la ni anar de víctima perquè el món no sigui com ells volen. No és casualitat que cada vegada sigui més pobre, vulgar i buida la llengua catalana. Ni tampoc que cada vegada menys sigui un referent de cultura sinó d'imposició antipàtica, una llengua oficial, una eina de poder. Vam patir a Catalunya un règim de quaranta anys d'imposició lingüística i ara anem pel mateix camí. Qui s'estima la llibertat i la llengua catalana ha d'estar preocupat, molt preocupat, pel que ens està passant.

Aquest blog preten ser una humild crida als catalans que s'estimen de debó la llengua catalana per a què no es continuï aquest abús en el seu nom. Està en perill la llibertat a Catalunya i, també, la salut de la llengua catalana, justament, per aquests que pretenen defensar-la.

Hem d'allunyar tot el possible la llengua de la seva politització. Hem de fer comprendre que les llengües, abans de tot, són dels seus parlants i seran els catalanoparlants, en la seva quotidianitat, qui decidirà el seu futur.

No hem de pretendre convertir a tothom en catalanoparlant. D'aquesta forma estem creant una legió de parlants postissos, que fan servir un català sense ànima, tot difonent-lo i generalitzant una llengua sense valor, facilitant la pèrdua la riquesa semàntica i sintàctica del català. Cada vegada que sentim parlar en català a gent com el Montilla o bona part dels periodistes de TV3, estem difonent aquest català sense ànima, diluint el català veritablement enriquidor, que fa goig sentir-lo i que ens ensenya a tots i que, malauradament, cada vegada es sent menys. Per això, hem de procurar que ningú no es senti obligat a parlar en català, no només per una qüestió de llibertat, sinó sobretot per a no diluir la riquesa de la llengua catalana.

Alhora, aquest règim totalitari ens està empobrint en la resta de camps. Sembla que la política a Catalunya es limités al aprofundiment del anomenat autogovern i en la difusió de la llengua catalana. Tot plegat no només ens distreu de la complexitat de la resta de qüestions polítiques, sense dubte més transcendents, sinó a més a més genera uns dogmes sobre aquests dos àmbits que ens evita la reflexió i la pluralitat. No hi ha debat i la política es limita a una cursa per veure qui és més catalanista. A Catalunya hem de començar a ser escèptics amb aquells que s'emboliquen amb la senyera. A la resta del món tenen molt clar que el patriotisme és una farsa per a aconseguir poder.